Baltasana: La muntanya em parlava

Tenia una discapacitat visual que, arran de l’operació, es va convertir en una extraordinària facultat de percepció. A poc a poc va anar descobrint que veia i sentia allò que ningú més no podia veure ni sentir. De seguida va començar a fer aquelles caminades per les muntanyes. La gent del pobleprimer l’anomenava “la cega” i després, “la boja”. Ella, que ho sospitava, no en va fer mai gaire cas. Ella només volia trepitjar boscos, pujar i baixar serres, envoltar-se d’arbres, amarar-se de verds. Ella tan sols desitjava contemplar la Muntanya i escoltar tot el que la Muntanya li volgués explicar.«Vaig començar a entreveure, gravats als vessants de les muntanyes, uns signes que no havia descobert fins aquell moment. Durant molt de temps van ser incomprensibles per a mi, fins que un dia vaig descobrir que els mateixos signes es repetien en totes les inscripcions. Es tractava d’una “paraula” de nou “lletres”, quatre de les quals es repetien».«El regne animal i el seu comportament sempre han estat un gran misteri per a mi. El petit sempre és menjat pel gran, i aquest per un altre de més gran, i aquest per un altre. Sé que diuen que és llei de vida, imprescindible per la supervivència, però no entenc aquesta vida basada en la predació. Crec que de la necessitat n’han fet abús. Han sistematitzat la destrucció del feble per al propi benefici i aquest sistema, estimada, no t’ho prenguis malament, el dirigiu vosaltres».L’autora s’endinsa en aquesta ocasió en una història a mig camí entre la ficció realista i la literatura fantàstica. Ho fa acompanyada de la seva mare que en recrea, amb les seves il·lustracions, els personatges.