Abans de lúltim badall

Pep ha estat sempre un home sensible davant les injustícies. Ha sigut, I és, una persona honesta. Ha intentat explicar la veritat de la seua vida, I res més que la veritat. Cada gest compta. Les vivències personals serveixen per relatar una part dun esdevenir collectiu que tots hem compartit, per subratllar allò que ens uneix. Malgrat haver viscut bona part de la seua vida sota la dictadura franquista, la seua existència ha estat intensa. Les corredisses davant dels Grisos, la lluita per la democràcia, per la normalització de la llengua catalana, per un habitatge assequible que no expulse els barcelonins de la seua ciutat. En arribar a Barcelona, ben aviat simplica en la lluita política com a membre de BANDERA ROJA, on treballa al costat de Jordi Solé Tura, Alfonso Carlos Comín, Borja de Riquer o Andreu Claret. Després militarà al PSUC amb Gutierrez Díaz I a CCOO. Durant els Jocs Olímpics del 92, sent alcalde Pasqual Maragall, és president de la FAVB I es converteix en interlocutor de les personalitats que visiten Barcelona, com Desmond Tutu o Nelson Mandela, a més datendre la premsa estrangera. Ser honest és enganyar-se a un mateix? Fins a quin punt una persona pot explicar la veritat I res més que la veritat? La memòria pot ser sol ser un laberint. És excitant no conéixer el traUcirc;çat que porta a leixida: alguns fragments es repeteixen, hi ha pistes falses, dreceres aparentment fàcils, records confitats per fer-los suportables, noms que no són. Potser és així. Al cap I a la fi, el poble és com una família, però sense els problemes duna família. Als pobles, tothom és algú. Gràcies per la teua vida, Pep!